Glossa, Margalida Roig

No puc seguir-te perquè entrepús.

No puc caure perquè et retenc.

Segueix tu, poble meu, robust i ferm

I mescla't dins es llabreig des arbres.

 

Quan es mou es vent

allí, en aquell punt, allà mos trobam tots dos sols.

Tu i jo, galopant davant ses ales des vent

Com a centinelles de sa inmensitat

  o com vigilants d'alló més senzill.

 

Arrelarem com a flor de violeta

dins es entramats silenciosos des nostres paratges

Que dormiten alegres però callats,

serens però robustos, remulls però càlids.

 

Esperant pacients es frec des camí

de ses generacions que vénen i faran camins com naltros.

Fins que ses pedres de ses entramades places

 Brillin igual que es sol.