Batimos nuestras alas y no fuimos 4 Gatos....
 |
Tenía que ocurrir, estábamos hartos e indignados de tanta mentira, de tanta hipocresía. Porque somos muchas las personas que creemos que otro mundo es urgente y necesario, porque creemos en la Democracia como el autogobierno, de la gente para la gente. Queremos participar en las decisiones que nos involucran e involucran el planeta. Se acabó el gobierno del dinero, de que unos pocos decidan. Porque hemos despertado del sueño y no nos fiamos de la versión que nos cuentan muchos canales de comunicación.
Está empezando una revolución pacífica, paso a paso y a escala global en la que tu, yo, él anónimos, decidiremos sobre nuestro futuro.
ÚNETE Y LUCHA POR UN MUNDO MEJOR
Ofrezco este blog para escuchar vuestras propuestas....
Primer vull explicar una història que li sentia fa un temps an Jodorowsky, i la història és aquesta:
ResponderEliminarHi havia un petit poble que vivia al peu d’una gran muntanya, i era tan gran la muntanya que fins al poble no arribava la llum del Sol, i les plantes no naixien, ni els fruits, i els nens creixien famèlics i les mares ploraven i els homes es movien lentament, com espectres de cendra, sense arribar enlloc.
En aquell petit poble sempre a l’ombra d’aquella muntanya poderosa vivia un boig, el boig de cada poble, que parlava al vent i a la pols de les seves sabates, que no sabia contenir-se el riure ni els pets, que pujava als sostres de les cases i saltava com volent volar, com si penses que ell podia volar. Estava boig, és clar. O almenys així era entès per tothom.
Un dia aquell boig va agafar una cullera i va creuar tot el poble amb un rampell a la mirada, es dirigia a la muntanya. Els nens el van seguir, les dones el van seguir, els homes el van seguir fins al peu de la gran e inamovible muntanya. Quan hi van ser tots, el boig va alçar la cullera i va començar a gratar la terra de la muntanya.
- Però que fas, boig, amb aquesta cullera?
Li va cridar un home-cendra
- Llevar la muntanya d’aquí.
Li va respondre el boig. Tothom va començar a riure.
- No acabaràs mai, boig, tu sol amb aquesta cullera!
Ell va respondre
- Sí, però algú havia de començar.
Jo crec que el més pròxim a fer, ara mateix, en aquest moment, és demà anar a votar!
(encara que potser, al final, el que haurem de fer és canviar el poble de “lloc”)