Miquel Barceló al CaixaForum

Visitar l'obra de Barceló és com tornar a les arrels de l'ésser humà. L'espectador entra en un diàleg físic amb els quadres, alguns tant plens de matèria que semblen gairebé escultures. Fan ganes de descalçar-se o nuar-se i acariciar-los amb tot el cos, llepar-los, sentir-los amb els sentits i no la raó. Barceló no pinta, sinó que fa l'amor, menja i defeca.
La calidesa de l'obra, però, entra en plena contradicció amb els contextos en la que es troba inserida. La sala d'exposició, galeria, catedral o el Parlament són llocs en els que les convencions socials estan més que establertes, per no dir imposades. Així que no ens queda més remei que reprimir tots els nostres instints baix la façana de visitants reconcentrats i seriosos.

I al final de l'exposició, un record als nostres ancestres: