Ells

Etern formigueig de gent baix la mirada dels àngels de pedra a la ciutat de cristall



Avui l'aire m'ha portat una minúscula mostra de la seva presència. Són allà dalt, no els veus? No baixen gaire sovint perquè si es troben per un sol instant entre la multitud els seus cossos es fondrien, convertint-se amb fum. Però hi ha hores, moments, segons, en els que el mon s'atura i toquen de puntetes a terra. T'acaricien amb les seves ales i per un moment no saps perquè t'han vengut ganes de plorar de felicitat, sí, són amics d'aquests moments de bellesa: de l’ocàs roent, del soroll de l'aigua acariciant les pedres, d'una mirada còmplice d'algú extrany, de la teva cançó xiuxiuejada pel vent... darrere de tots aquells instants bateguen les seves ales.

I sí, tenen sexes, i són preciosos dins el seu estatisme, però quan desperten deixen anara una fragància capaç de regirar cors i fer aturar a qualsevol. Ara atura't, darrera teu n'hi ha un que et pessigolleja l'esquena. Veus allà dalt? Una altra ha començat a jugar amb els coloms blancs. S'ha de saber com sentir-los i no tenir pressa. Es llavors quan la pedra es desintegra i emergeixen a la superfície, sobrevolen la ciutat i es flitren per cada  racó fins tocar-te l’ànima amb els seus delicats dits. Són aquells moments en els que el món es deté per un instant i tot el que ens envolta té més sentit i presència que mai.

Comentarios

Entradas populares